dissabte, 3 de setembre del 2011

Instal·lació de plaques solars I

Inicio aquesta nova etapa al meu blog, per explicar els meus avanços en un projecte que estic començant a ficar en marxa, i amb el que espero comptar amb la col·laboració d'algun amic, perquè m'hi doni un cop de mà. Es tracta de fer una instal·lació d'energia solar tèrmica a casa meua a Almenar, per calefacció i aigua calenta sanitària.
Les raons que m'han portat a voler fer això, són vàries com:
  • Un primer antecedent de treball amb energia solar durant el projecte de final de carrera.
  • Les meues sensibilitats ambientals.
  • La meua formació, sóc ambientòleg.
  • El fet de pensar que és necessari que reduïm les nostres emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera.
El que vull fer amb aquest projecte que em porto entre mans és veure quins beneficis ens aportaria a casa meua la instal·lació de plaques solar tèrmiques, sobretot pel que fa a emissions de CO2, però també és important veure si seria factible econòmicament la seua instal·lació.
La instal·lació que jo tinc pensada de fer és la d'acoblar el circuit d'aigua calenta de les plaques als circuts actuals de calefacció i ACS, amb un termostat o algun dispositiu que faci engegar la caldera que hi ha instal·lada acutalment només quan l'aigua que ve de les plaques solars no es prou calenta.
El problema que tinc és que tampoc sé si això és factible o no, o si hi ha alguna altra manera de fer-ho més simple i efectiva, aquesta és una de les raons que m'ha portat a voler publicar al meu bloc els diferents passos que jo segueixo per tal de fer la instal·lació, per si algú algun dia s'ho llegeix per casualitat, i em vol donar un cop de mà, o indicar-me que estic fent bé i/o malament. Aquí al bloc aniré publicant els meus avanços en el procés de disseny de la instal·lació puntualment, de manera que serveixi per la gent que hi està interessada a veure si és factible o no una instal·lació d'aquestes característiques a casa seua, i que també serveixi, per si algun entés s'ho llegeix, per a que em pugui guiar.
De moment el que tinc és la idea de com ha de ser la instal·lació, la qual ja he anomenat anteriorment, i ja sé quin és el proper pas a fer i que actualment ja estic fent: veure quines són les necessitats que hi ha a casa meua.
Pròximament us informaré de com evoluciona el proper pas!!

Gràcies a tots els que ho seguiu o ho seguireu!!

dilluns, 2 d’agost del 2010

Ós peresos



Bones gent:
Després de molt de temps avui tornem a les publicacions del bloc!! o sigui que pels seguidors del meu bloc (o seguidor), avui tornareu a veure-hi vida.
I avui per celebrar el meu retorn parlarem d'un animal molt curiós i perquè no dir-ho m'hi sento mig identificat per la rapidesa que em caracteritza...Sí, sí avui parlarem de l'ós peresos.

Caracterísitques físiques:
Sol ser d'un color cafè amb taques de color verd sobre el seu cos degut al creixement d'algues. El seu pelatge és espès a tot arreu menys a la cara, i està conformat per dos tipus de pèls uns de més llargs i grossos, i uns altres de més curts i fins que no es veuen tret de quan canvien el pèl llarg. El cap és petit i rodó, les orelles no són visibles, els ulls són rodons i amb una línia negra que sembla una màscara. Mesuren entre 41 i 74 cm, amb extremitats llargues i els dits unit que acaben amb unes garres llargues. Les extremitats davanteres són més llargues i desenvolupades que les posteriors. Tenen unes 18 dents i la seva temperatura coroporal varia molt amb el clima, per això estan estan restringits a un hàbitat equatorial. Viuen entre 10 i 20 anys, es reprodueixen una sola vegada a l'any i els de tres dits tenen una longevitat més llarga que els de dos. Viuen als arbres, estan emparentats amb els ossos formiguers i són capaços de girar el cap quasi 360 graus.

Comportament
És un animal tan diürn com nocturn, solitari i arbori. Les femelles solen anar en petits grups i els mascles són solitaris. Són pacífics per naturalesa, el peresos a aconseguit viure amb una estratègia diferent a la dels altres animals no-competitiva. És un animal resistent a les agresions i les ferides, i tot i ser lent és capaç de nedar bé i si fa falta defensar-se amb les seves garres amb moviments ràpids que poden causar grans ferides.
El peresos és el vertebrat més lent que existeix és mou a una velocitat de dos quilòmetres per hora, així ha fet de la lentitud la seua forma de vida i de la immobilitat la major de les seues defenses, passa la majora part del dia dormint i només dedica unes 5 hores al dia a alimentar-se i moure's. Passen la major part de la seua vida als arbres i només en baixen per canviar d'arbre i no hi arriba des d'alt o beure. Als arbres està en branques que estan entre 10 i 30 metres d'alçada, agafat amb les garres i d'esquena al terra, sol buscar arbres que estiguin exposats al sol per la seva alimentació.

Camuflatge perfecte
El fet de ser tan lent i el pelatge que posseix l'ajuda a passar inadevertit quan està als arbres i necessites molt temps per assegurar-te de que realment és un animal i no una planta estranya. A més el seu pelatge està col·lonitzat per algues unicel·lulars i líquens que al creixer li donen una tonalitat verdosa al pelatge que fa que encara es pugui camuflar millor i fins i tot hi ha papallones que es fiquen a sobre seu pensant que és l'arbre, aquest perfecte camuflatge el permet passar desapercebut al seus principals depreadors. Gràcies a aquest camuflatge el peresos en el seu pelatge es pot trobar fins a 9 tipus de papallona nocturna, 4 tipus d'escarabat, i 6 tipus de paparra.

Distribució:
Es troba al centre i sud d'Amèrica des d'Hondures fins al nord d'Argentia fins a 1100 d'alçada sobre el nivell de mar com a molt. Normalment els de 3 dits es troben més propers al nivell del mar i els de 2 dits a més alçada.

Alimentació:
S'alimenten de fulles i tiges bàsicament, també mengen flors i els de dos dits alguna fruita. Trien de manera acurada l'arbre del que s'alimentaran i solen triar arbres que els permeti obtindre tota l'aigua sense haver de baixar de l'arbre. Cada peresos té la seua preferencia en alimentació i són d'aproximadament 8 espècies d'arbre per animal, d'aquesta manera eviten la competencia entre animals de la mateixa espècie i així disminueixen l'impacte en una espècie concreta.

Reproducció:
Es reprodueixen una sola vegada a l'any i fan només una cria que s'està tota l'estona agafada a la mare. Als 8 mesos ja van pels arbres tranquilament i als 9 mesos ja comencen la seua vida allunyats de la mare. Les femelles poden començar a reproduir-se als 3 anys i mig i els mascles als 4 o 5, la gestació és d'11 mesos i mig i les cries ja es comencen a soltar de la mare als 20 o 25 dies.

dissabte, 29 de maig del 2010

races de gossos XII



Bon últim dissabte de mes companys, avui parlarem d'un altra raça de gos, avui parlarem del barbet.
Història i origen:
Aquest gos com a raça és procedent de França. És parent de molts gossos d'aigua, encara que els seus orígens són bastant imprecisos, sembla que a principis de l'era moderna vivia al nord d'Àfrica on el feien servir per cuidar ramats, i amb la invasió dels musulmans cap a Europa els van portar fins arribar a França. Actualment aquesta raça està causant furor després d'haver estat apunt de desaparéixer.

Característiques físiques:
El barbet es caracteritza pel seu pel gros dens, llanós, llarg i ondulat que el protegeix del fred i la humitat. Els pèls del cap li tapen els ulls rodons i marrons que té. És un gos robust, fornit i una mica allargat. Té les orelles baixes i amples, llargues i planes. La cua la té una mica aixecada, sense estar horitzontal. Pesat i una mica lent, té el cap rodó, amb un coll gros, de peus amples i grans. Fa uns 58 a 65 cm d'altura en els mascles i 53 a 61 cm i pensen entre 20 i 30 kg, solen ser d'un sol color, negre, gris, marró, marró clar, blanc o una mica barrejat i solen viure uns 12 anys.

Característiques psíquiques i cura:
Té un caràcter fàcil, alegre i afectuós, la relació amb els nens és excelent i amb els altres gossos bona, no és pas un gos conflictiu. És un gos molt amic dels seus amos, molt sociable i amant de l'aigua encara que estigui freda. És amigable i fàcil d'educar. El pèl llanós se l'hi ha de tallar o retocar regularment. La seua educació ha d'estar plena d'afecte i paciència. Si neix amb cua llarga no cal amputar-li. Per les altres coses, no requereix res en especial.

I fins aquí l'explicació del gos d'avui, el barbet un gos prou bonic i que és molt bon gos de companyia. Fins la pròxima companys!!

dimecres, 26 de maig del 2010

Energia hidràulica



Bon dia gent, avui dimecres parlarem d'una forma d'obtenir energia que és força coneguda, però que igualment es mereix una petita explicació dins del meu bloc, avui parlarem de l'energia hidràulica.

Què és?
És aquella energia que s'obté de l'aprofitament de les energies cinètiques i potencial de la corrent de l'aigua. És un tipus d'energia verda quan el seu impacte ambiental és mínim i fa servir la força hídrica sense represar-la, en cas contrari és considerada només una forma d'energia renovable.

Com s'aprofita?
Es pot aprofitar a escales molt diferents, des de fa segles hi ha petites explotacions que aprofiten la corrent d'un riu per fer moure un rotor de pales i aquest genera un moviment que es pot fer servir per exemple per moldre gra. Però la utilització més important és a les centrals hidroelèctriques de represes, encara que el fet d'haver de construir les preses genera bastant impacte ambiental.

Història:
La força de l'aigua ha estat utilitzada durant molt de temps per moldre blac, però va ser amb la revolució industrial, i especialment a partir del segle XIX, quan va començar a tindre gran importància amb l'aparició de les rodes hidràuliques per a la producció d'energi elèctrica. Poc a poc la demanda d'electricitat va anar augmentant. El baix cabal de l'estiu i la tardor, junt amb les gelades de l'hivern feien necessària la construcció de grans embassaments de contenció, i moltes de les rodes hidràuliques van ser substituides per màquines de vapor, quan es va poder tenir carbó, perquè era més barat.
La primera central hidroelèctrica moderna es va construir el 1880 a Northumberland, Gran Bretanya. El renaixement de l'energia hidràulica es va produir pel desenvolupament del generador elèctric, seguit del perfeccionament de la turbina hidràulica i degut a l'augment de la demanda d'electricitat a principis del segle XX. Al 1920 les centras hidroelèctriques ja generaven una part important de la producció total d'electricitat.
A prinicpis de la dècada dels 90, les primeres potències productores d'energia hidroelèctrica eren el Canadà i Estats Units. A Canadà el 60% de l'electricitat s'obté d'aquest tipus de central.

Classificació:
Es poden classificar segons diferents aspectes, com característiques tècniques, peculiaritats del lloc i condicions de funcionament.
Cal diferenciar les que utilitzaen l'aigua segons circula normalment pel llit del riu, i aquelles en que l'aigua està regulada per un llac o embassament. Es diferencia entre: centrals d'aigua fluent, d'aigua embassada, de regulació o de bombeig.
Segons l'altura del salt d'aigua o el desnivell, es classifica entre: centrals d'alta pressió, mitja pressió o baixar pressió.

Avantatges:
  • Es tracat d'una energia renovable, neta i d'alt rendiment.
  • No hi ha costos de combustibles, el cost d'operació és quasi immune a la variació dels preus dels combustibles i a més no cal importar-los.
  • Tendeixen a tenir vides econòmiques més llargues que les plantes elèctriques que utilitzen combustibles. N'hi ha que després de 50 a 100 anys encara operen.
  • Com que les plantes hidràuliques no cremen combustbiles, no produeixen directament diòxid de carboni, se'n produeix una mica durant la construcció, però és poc, sobretot si ho comparem amb una planta que si utilitza combustibles.
Inconvenients:
Els principals inconvenients van lligats a les problemàtiques que suposa la construcció d'embassaments:
  • La construcció de grans embassaments pot inundar importants extensions de terreny, i que normalments solen ser força fèrtils.
  • Amb la construcció dels embassaments també s'ha inundat pobles sencers.
  • Destrucció de la naturalesa amb al construcció dels embassaments.
  • Els embassaments canvien els ecosistemes del riu aigües avall. L'aigua que surt de les turbines no té pràcticament sediement, i això pot fer que hi hagi més erosió dels màrges del riu.
  • Quan les turbines es tanquen i obren moltes vegades, el cabal del riu es modifica dràsticament provocant una dramàtica alteració dels ecosistemes.
I fins aquí l'explicació d'avui sobre l'energia hidràulica, i recordeu que no només se'n pot obtindre electrcitat amb els salts d'aigua també es pot utilitzar per altres coses. Espero que us sigui útil!!

divendres, 21 de maig del 2010

Pingüí emperador



Avui divendres i en portes ja del cap de setmana parlarem d'un animalet bastant conegut, avui no és un gos per això, avui parlarem del pingüí emperador.

Introducció:
El pingüí emperador (Aptenodytes forsteri) és el més gran de tots els pingüins i només viu a l'Antàrtida. Destaquen per ser uns gran nedadors, per la seva particular forma de protegir-se del fred, per la seva monogàmia i el peculiar viatge que realitzen a la recerca del seu lloc de cria.

Hàbitat:
El podem trobar per tota l'Antàrtida. Només se'l veu fora de les aigües antàrtiques en poques ocasions. Alguns exemplars arriben fins a Sud-amèrica (Argentina i Xile), fins a Nova Zelanda i alters illes oceàniques dels mars del Sud.

Caracterísitques físiques, alimentació i conducta:
El seu pes en adults ronda els 30-40 kg i mesuren entre 110-115 cm, tot i que l'any 2000 se'n va localitzar una colònia en que mesuraven fins a 1,70 m, i viuen una mitjana de 20 anys.
Tenen el cap i el coll per la part de darrere de color negre, mentre que la part del davant del coll és de color blanc ataronjat. El seu bec és fort i fi, lleugerament corbat cap a baix. Arriben a la maduresa sexual als 4 anys. El mascle té un plec abdominal que li serveix de bossa per a incubar l'ou i cuidar a la cria. La seua alimentació es basa en petits peixos, crustacis i calamars, com la resta d'espècies de de pingüins.
Les cries estan cobertes per un espès plomatge gris, més llanós i opac que els adults. Aquesta capa és vital en els primers dies de vida.
Per trobar el menjar el pingüí emperador pot submergir-se entre 150 i 250 m, i fins i tot es pensa que pot arribar a 565 metres. Poden contenir la respiració fins a 20 minuts, i la seva velocitat nedant és d'entre 6-9 km/h.
Per combatre el fred, aquests pingüins formen compactes agrupacions amb una curiosa conducta de relleu. Els que estan més a l'exterior poc a poc van endisnat-se al centre del grup, allí la calor es conserva millor, i al mateix temps els de l'interior passen a les vores de l'agrupació, on serveixen de barrera pel fred i el vent. A fora les temperatures arriben -40ºC i a dintre la temperatura arriba fins als 20ºC.

Reproducció i cria:
Els pingüins emperador recorren 90 km terra endis fins al lloc de cria, que és el lloc de trobada de centenars d'ells. Segueixen exacatament el mateix camí que els seus avantpassats per arribar al territori de reproducció. El viatge comença al març o abril. Una vegada al lloc de cria, busquen parella i al mes de maig o juny la femella posarà un ou d'aproximadament 450 g. Aquest és el moment en que la femella passa l'ou a les potes del mascle, el qual si s'està gaire temps tocant el gel deixarà de ser viable, i un cop el mascle té l'ou a la seva bossa la femella inicia altre cop el viatge cap al mar a la recerca de menjar.
Mentrestant els mascles formen compactes agrupacions en que s'alternen l'interior i l'exterior de la formació i vicerversa. Així sobreviuen al fred i al vent. La incubació duran entre 62 i 64 dies. Si la criatura neix abans de la tornada de la seva mare, el seu pare l'alimentarà amb una substància que segrega una glàndula de l'esòfag. Després de 2 mesos la femella torna i trobarà la seva parella, llavors és el torn del mascle per anar a buscar a menjar, al cap d'unes setmanes tornarà i els dos cuidaran la criatura.
Una vegada sigui independent, la cria formarà petits grups amb les altres cires. Al desembre, ja seran grans i començaran el viatge cap al mar i fins al cap de 4-5 anys no es reproduirà.

Depredadors:
Orca, lleopard marí, tauró i petrel gegant antàrtic.

I fins aquí l'explicació d'avui sobre els pingüins, si algú hi vol fer alguna aportació que la faci, jo us deixaré un video sobre un pingüí que no sé si és emperador o no, però que em fa gràcia...


dimecres, 19 de maig del 2010

Energia geotèrmica


Avui parlarem companys i companyes parlarem d'una energia renovable, l'energia geotèrmica.

Què és?
L'energia geotèrmica és l'energia que és neta i renovable que es troba a l'interior de la terra en forma de calor, que s'origina per la fragmentació d'elements radioactius i per la calor permanent que hi ha a l'interior de la terra per la formació.

Com s'aprofita?
S'obté energia geotèrmica per extracció de la calor interna de la Terra. En àrees d'aigües termals molt calenta a poca profunditat, es perfora per fractures naturals de les roques basals o dintre de roques sedimentàries. L'aigua calenta o el vapor poden fluir naturalment, per bombeig o per impulsos de fluxes d'aigua i vapor.
Els recursos de magma ofereixen energia geotèrimca d'altíssima temperatura, però amb la tecnologia actual no es pot aprofitar econòmicament aquestes fonts.
A la majoria dels casos l'explotació s'ha de fer amb dos pous (o un número parell de pous), de manera que per un s'obté l'aigua calenta i per un altre es torna a reinjectar a l'aqüífer, després d'haver refredat el cabal obtingut.

Usos:
  • Balnearis: aigües termals que tene aplicacions per a la salut.
  • Calefacció i aigua calenta.
  • Extracció de minerals: s'obtenen dels manantials de sofre, sal comú, amoníac, metà i àcid sulfídric.
  • Agricultura i aqüicultura: per hivernacles i criadors de peixos.
Avantatges:
  • És una font que evitaria la dependència energètica de l'exterior.
  • Els resiuds que produeixen són mínims i ocasionen un impacte ambiental menor que els originats pel petroli, carbó...
  • Sistema de gran estalvi, tant econòmic com energètic.
  • Absència de sorolls exteriors.
  • Els recursos geotèrmics són majors que els recursos de carbó, petroli, gas natural i urani combinats.
  • No està subjecta a preus internacionals, sinó que sempre pot mantindre's a preus nacionals o locals.
  • L'àrea de terreny requerit per les plantes geotèrmiques per megavat és menor que un altre tipus de plantes. No requereix construcció de represes, tala de boscos ni construcció de tancs per emmagatzemar combustibles.
Inconvenients:
  • En alguns casos hi ha emissió d'àcid sulfhídric que es detectar per la seua olor a ou podrit, però en grans quantitats no es percep i és letal.
  • També l'emissió de CO2, amb un augment d'efecte hivernacle; és inferior al que s'emitiria per obtenir la mateixa energia per combustió.
  • Contaminació d'aigües pròximes amb substàncies com arsènic, amoníac...
  • Contaminació tèrmica.
  • Deteriorament del paisatge.
  • No es pot transportar, com a energia primària.
  • No està disponible a tot arreu.
I fins aquí la meua explicació sobre energia geotèrmica, espero que us serveixi d'alguna cosa i que hagi set del vostre agrat.
Fins la pròxima!!

diumenge, 16 de maig del 2010

Races de gossos XI



Bon diumenge gent:

Avui com és habitual als caps de setmana parlarem sobre una raça de gossos i avui la raça elegida és el Terranova. Aquesta raça està molt relacionada amb la de setmana anterior, ja que tenen els dos provenen del mateix lloc.

El Terranova és una raça de gos de mid gra i de color normalmen negre, originalment era utilitzat com un gos de treball. Són coneguts pel seu caràcter afable, molt leals a la seua famíla i per naturalesa tenen característiques i tendències pel rescat aquàtic.

Origen i història:
L'origen d'aquesta raça es pot situar a Terranova, a la costa oriental de Canadà i tot i que no està molt clar es creu que és pel desenvolupament de les races de gossos que van portar cap allí els exploradors. A principis de la dècada de 1880 molts pescadors anavaen a Terranova per aprofitar els bancs de bacallà, i alí es trobaven dos races de gos de treball, un de gros i molt pelut que era el Terranova i el Llaurador. Una llegenda explica que un Terranvoa per si sol va auxiliar al rescat de 63 mariners d'un naufragi.

Característiques físiques:
Els Terranvoa tenen es peus palmejats i el pelatge dens i resisent a l'aigua. Els mascles mesures un 71 cm i pesen entre 63 i 68 kg, mentre que les femelles fan uns 68 cm d'altures i pesen entre 50 o 54 kg i està dins de la categoria de gossos gegants. Tenen un cap gran i ample, unes orelles no gaire grans, un pèl llarg, llis i dens. El color del pèl normalment sol ser negre, castany, blanc amb taques negres i alguns exemplars tenen una taca blanca al pit. La cua és llarga i coberta de pèl, cada vegada que crien fan 5 o 6 gossets però s'han arribat a registrar fins a 16.

Característiques psíquiques:
La seva carta de presentació és la de ser un gos molt afable, per això se'l coneix també com el gegant gentil, a vegades presenta problemes per tenir-lo a un pis degut a la seua gran talla, però per aquelles persones que són capaces de mantenir-lo és la mascota ideal. Noble com el San Bernardo, molt pacient, però si es fa enfadar molt i es dispara ja no hi ha qui el par. Excelent amb els nens, de la casa, però els abusos infantils no han d'estar permesos. No presenta problemes amb altres mascotes, bon guardià i si va a la platja amb la gent disfrutarà de l'aigua amb la resta de família. Necessita exercici freqüent, i cal pentinar-li el pèl de manera diària. Quan són petits tampoc són uns gossos molt moguts, en comparació amb altre espècies.

Problemes de salut:
És propens a tenir alguns problemes de salut com la displasia de cadera, de colze, estenosis subaòrtica i cistinuria (un defecte congènit que propicia la formació de pedres a la bufeta.

I fins aquí la raça d'avui acabeu de disfrutar del diumenge i del Sol si en teniu allí on estigueu!!